Tot va començar un dilluns de Juliol a Girona. Uns estudiants de 1r de Batxillerat van arribar a davant de la facultat de Ciències de la Universitat de Girona per començar el 3 Jove Campus de Recerca, un campus on els professors d’aquesta universitat catalana ajudaven als alumnes amb els seus treballs de recerca i organitzaven xerrades interessants per els alumnes del campus.
Els nois i noies, mig adormits, s’anaven coneixent abans d’entrar a la primera xerrada de la jornada. També anaven coneixent els organitzadors i monitors que durant uns dies, els acompanyarien a fer les diferents activitats que hi havia organitzades per les dues setmanes que durava el campus.
Els dos primers dies van ser molt tranquils. La gent continuava coneixent-se, començant les pràctiques al laboratori o buscant informació amb els seus tutors i assistint a les xerrades, és a dir, feien el que havien vingut a fer.
Però la cosa va canviar el tercer dia quan, de sobte, al mig de la xerrada sobre economia, van desaparèixer un grup de 15 alumnes que es situaven a la part de darrera de l’aula, on hi havia una porta que estava oberta. També faltava un dels organitzadors, un noi d’estatura mitjana amb ulleres, molt amant del món de la tecnologia i que portava tot el tema de les xarxes socials relacionades amb el campus, anomenat Pep Anton.
Tothom va pensar que els nois i en Pep havien anat a preparar alguna sorpresa per quan sortíssim de la xerrada, però després de la xerrada no va passa res, tot va continuar com de costum, la gent va sortir a fora de la facultat per posar-se esmorzar i després anar a visitar els seus tutors i continuar amb el treball de recerca.
A la hora de dinar, va aparèixer en Pep dient que havia tingut que marxar per uns problemes personals. Però els nois no van aparèixer.
Al matí següent, tampoc van aparèixer els 15 noies que havien desaparegut durant la xerrada. És més, van desaparèixer 5 nois més durant la visita de la tarda a la facultat de lletres, situada al barri vell. I en Pep també faltava. La gent va començar a sospitar sobre la relació que podien tenir les desaparicions amb en Pep, encara que molts creien que no havien desaparegut, sinó que havien tornat a les seves cases perquè no els acabava de convèncer el campus.
Al mig dia següent, una noia anomenada Sandra Castanyer, molt aficionada al món de la criminologia va dir que creia que en Pep havia segrestat als alumnes per utilitzar-los com a rates de laboratori, i provar els experiments sobre ells, tot i que la resta de gent deia que era impossible que fos veritat el que la Sandra deia, perquè segons deien, en Pep tenia cara de bon noi, semblava que mai hagués trencat cap plat, però la Sandra els va dir que moltes vegades, la gent que té aparença de santet, tenen una part misteriosa i molts cops acaben sent assassins en sèrie.
Sense fer cas de les opinions dels seus companys, la Sandra va decidir començar investigar pel seu compte el que podia haver succeït amb els 20 companys desapareguts i va començar a recordar el que li havia dit el dia abans un professor que treballava en l’àmbit de la criminologia, mentre prenia el sol a la gespa de la facultat.
De cop, la Rocío Rodríguez se li va apropar per dir-li que ella també creia el mateix que la Sandra i li demanava si podia ajudar-la a descobrir el que estava passant.
Durant la xerrada de la tarda, la Sandra i la Rocío van demanar-li a en Pep si podien parlar amb ell en privat una estona. Quan tothom els va deixar sols, les dos noies van començar a acusar en Pep de les desaparicions, però ell amb un gran somriure ho negava tot i els contestava que encara que tinguessin raó, no tenien cap prova del que deien. En sentir això, les dues estudiants van decidir començar a vigilar més de a prop els moviments d’en Pep.
El dilluns al matí, en un moment de distracció d’en Pep, la Rocío va aconseguir robar-li la motxilla a en Pep, i dins, apart del portàtil, van trobar una càmera de fotos amb fotos dels desapareguts, i estaven morts. Però només n’hi havia 18 dels 20 que havien desaparegut. La Sandra va decidir quedar-se la càmera per tenir les proves que necessitaven.
La sorpresa va arribar aquella mateixa tarda, quan després de dinar, tots els estudiants estaven asseguts escoltant com unes noies tocaven la guitarra i cantaven, dos dels desapareguts, la Gina Freixas i l’Oriol Aymerich, van aparèixer de dins del bus de la Línia 8. En veure-les, la Rocío i la Sandra els van anar a buscar per preguntar-los que els havia passat.
La Gina va començar explicar les tortures que havien estat patint aquets dies per part d’en Pep i l’Oriol va descriure els experiments que havia fet en Pep un cop els estudiants ja estaven morts.
Amb el testimoni de la Gina i l’Oriol, i la càmera de fotos d’en Pep, la Sandra i la Rocío van decidir anar als Mossos i explicar-los tot el que havia estat passant aquests dies, i els Mossos van pujar fins a Montilivi a detenir en Pep perquè no cometés cap assassinat més.
Durant el interrogatori dels Mossos, en Pep va declarar que també havia estat el culpable de les desaparicions i morts d’estudiants de la UdG al llarg del curs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada