La Ràdio Infernal

Tot va començar fa uns estius. Concretament un vespre de juliol, d’aquells tan calorosos. Estava avorrit i no sabia què fer, així que vaig engegar la ràdio de la meva habitació i vaig anar canviant de freqüència per escoltar si feien algun programa bo de ràdio, ja que la meva televisió s’havia espatllat i no podia veure el programa que habitualment mirava cada vespre.

Després d’escoltar varies emissores de ràdio, em vaig aturar en una emissora que tenia un locutor amb una veu molt greu i estranya, massa per ser la veu d’un ésser humà. De fons s’escoltaven espetecs de foc, cops contra ferros i gent xisclant. Semblava com si fos el mateix infern.

Després d’una estona de publicitat de taüts, d’un restaurant anomenat “Can Faust” i d’una perruqueria anomenada “Les banyes del diable”, el locutor va tornar amb el seu particular discurs dient: “Benvinguts a Ràdio Infernal, la que et transporta fins al centre del mal. Avui fem un programa especial des de casa d’un dels nostres oients. Es diu Albert Roqueta Muntaner, però no sap que estem aquí, en una de les habitacions de casa seva”.

Sí, l’Albert Roqueta Muntaner sóc jo.

Quan va pronunciar el meu nom em vaig espantar bastant. No sabia què fer. Finalment vaig decidir anar a investigar totes les habitacions, però quan vaig sortir de la meva habitació la distribució de la casa estava canviada i els llums es van apagar de cop. El locutor va dir “Comença el joc de Ràdio Infernal. Si ens trobes seràs lliure, però si no ho aconsegueixes, mai més tornaràs a veure cap dels teus familiars ni amics. Tens 10 minuts que comencen... JA!”.

Cada cop tenia més por i sense saber on anava, vaig anar obrint portes i més portes. Darrera de cada una hi havia personatges mítics de les històries i pel·lícules de por més famoses de la història. Des de esquelets fins a vampirs, passant per homes llop, bruixes, pallassos assassins, gent decapitada i morts vivents.

Mentre m’anava movent amunt i avall, la veu del locutor ressonava per tota la casa i m’anava dient si m’acostava o m’allunyava d’ell.

De cop, en obrir una porta em vaig paralitzar. Fins aquell moment havia suportat tots els personatges i escenes que havia vist. Però allò em va superar. Els meus pares, el meu germà gran, la meva germana petita, els meus millors amics i la meva novia, estaven a punt de ser penjats. “El temps s’acabaaa!! Afanya’t o no els tornaràs a veure mai més, perquè moriraaaant” va dir el locutor amb un to burleta quan em vaig quedar petrificat per la imatge que estava veient. El meu cos no reaccionava, però no podia deixar que la gent que m’estimo morís, així que vaig agafar un ganivet que hi havia per terra i me’l vaig clavar al cor, morint a l’acte.

Al cap d’uns minuts d’haver-me clavat el ganivet vaig obrir els ulls. Estava en un lloc fosc i molt calorós. La veu del locutor em va dir a cau d’orella: “Felicitats, has caigut en el parany del diable. Ara la teva ànima serà meva i la teva família patirà el dolor de la teva pèrdua”.

Així és com he acabat servit al totpoderós senyor de les tenebres. Aquell que és capaç de fer patir a la gent només per divertir-se una estona.

SrS13