AQUÍ, AL MEU COSTAT

Estic sol en el tren. Bé, no ho estic, m’envolta molta gent, però ara mateix per mi no existeixen. Estic sol en el meu món, pensant només en una cosa: Tinc ganes de veure’t!

Ja queden poques hores per tornar-te a veure. Observar el teu magnífic somriure, perdrem en la profunditat de la teva meravellosa mirada d’ulls marrons i enredar-me en el foc dels teus cabells.

Saps què porto a les mans? Sí, crec que ho estàs encertant. Un clauer i unes flors. Aquell clauer que em vas regalar ara fa un any i que posa: aquí tens el clauer amb les claus del nostre cor. El mateix dia que jo et vaig regalar aquell penjoll en forma de cor, que tan bé et queda, i que posava: aquí tens el nostre cor.

I les flors, concretament un ram de roses, perquè ens traslladin a aquell passat dia de primavera en aquell jardí perdut on ens vam conèixer per casualitat. Ho recordo com si fos avui. Tu volies collir un ram de roses, però et feia por punxar-te; jo passava per davant i et vaig ajudar a agafar les roses, dient-te que no em feia pas mal, mentre intentava contenir-me una petita llagrimeta que volia caure pel dolor que sentia a les mans. Dolor que va desaparèixer quan, després de recollir les flors, em vaig girar i em vaig perdre en els teus ulls.

Ja he baixat del tren i em dirigeixo cap on m’esperes. Ja queda poc per tornar-te a veure, preciositat.

Acabo d’arribar, vida. Que irònic és utilitzar aquesta paraula aquí, la veritat. No m’agrada venir a aquests llocs, ja ho saps, però aquí estic. Per tu faria qualsevol cosa.

Sento no haver pogut venir abans, però em falta temps fins i tot per viure. Per viure per tu i per mi. Ja fa un any que no hi ets, encara que per mi segueixes al meu costat dia a dia. Ets la meva angeleta de la guarda i, tot i que no ets aquí, et noto a cada segon; a cada instant.