Fa anys, molts i molts anys, concretament un dia d’abril l’any 1942, en plena guerra mundial, un noi anglès que es deia James va arribar a casa dels seus pares amb un desig: volia ser actor.
Els seus pares, li van dir que s’ho tragués del cap, que no era una feina digne per un integrant d’una família amb un estatus social tan alt com el seu. “Ser actor és el mateix que ser escombriaire” li va dir el seu pare. “Ai fillet meu... sempre ens has de donar disgustos tu... no podries fer com el teu germà que és un gran home i està lluitant pel seu país, per la seva pàtria?” li va dir la seva mare.
Durant tota la nit, en James va estar pensant en les paraules des seus pares. El seu somni era ser actor, estar envoltat de càmeres, focus i escenaris, interpretar personatges estranys i quotidians, simpàtics i grollers... però no volia disgustar als seus pares, ni anar en contra seva, perquè si ho feia, mai més podria tornar a casa seva. Els seus pares no li ho permetrien.
Després de pensar-s’ho molt, va decidir marxar de casa deixant una nota on deia que marxava lluny, molt lluny, per complir un somni. Durant una setmana va estar navegant per l’oceà atlàntic fins que va arribar a la costa est dels Estats Units, la terra on tots els somnis es fan realitat. Des d’allà va pujar a un tren que anava fins a la ciutat de Los Ángeles, i concretament en aquest viatge va començar a escriure alguns petits textos per representar al llarg del viatge i així poder guanyar diners per començar a pagar-se l’estada a la ciutat del cinema.
Un cop a la ciutat californiana, s’ha de dir que en James va aconseguir fer-se un petit lloc en el món de l’actuació, que cada cop es va anar fent més gran gràcies a la seva gran versatilitat que tenia, encara que els papers que millor representava eren personatges dramàtics i psicòpates. Aquests últims personatges els representava tant bé que es va acabar guanyant el sobrenom de l’Actor de Gel, ja que quan havia de representar aquests papers ho feia amb una fredor sorprenentment creïble.
Dos anys després d’arribar a terres americanes, en James va rebre una carta dels seus pares, on li demanaven perdó per les paraules que li havien dit la nit abans que decidís marxar de casa. A la mateixa carta, també el van informar que el seu germà havia caigut en combat i que l’enterrarien al cap de cinc dies.
En James sense pensar-s’ho dos cops va agafar un avió per anar fins a Londres Un cop a la capital anglesa es va dirigir cap a casa seva, una mansió a les afores de la ciutat, on, en una sala que es trobava entrant a la dreta, hi havia el cos sense vida del seu germà, que estava acompanyat dels seus pares.
Quan el senyor i la senyora Jobs van veure que apareixia el seu fill per la porta i es quedava mirant les despulles de l’Andrew amb llàgrimes als ulls, van córrer cap a ell amb els braços oberts per abraçar-lo.
Just quan estaven a menys de cinc metres d’ell, en James va treure un revòlver i, amb la mateixa fredor per la que s’havia guanyat el sobrenom de l’Actor de Gel, va disparar dos trets seguits, que van perforar els cors dels seus pares, i abans de suïcidar-se amb el mateix revòlver va dir: “Fi de l’actuació”.
Però bé, això són històries fútils. Estiguin tranquils que si compren aquella mansió faran una adquisició excel·lent. Això si, no entrin mai a aquella sala, a menys que no vulguin formar part d’una actuació eterna...
SrS13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada