L’últim regal

Tic-tac. Tic-tac. Tic-tac. El rellotge continua sonant, tot i que la casa està buida. Buida des de fa molts i molts anys. No hi ha llum, però gràcies a la flama d’una espelma puc recórrer les fosques i apagades estances de la casa.
 

La taula continua decorada amb aquella espelma que vam utilitzar per l’últim sopar. La cuina, que en aquells temps desprenia sempre unes olors magnífiques, està completament desèrtica. El menjador on havíem passat tantes i tantes estones en família a la vora de la llar de foc durant aquells freds hiverns, ara és fred i tenebrós. Les habitacions, que gràcies als nens estaven plenes de vida, ara estan mortes.
 

Són tants i tants moments que vam passar aquí, que se’m fa difícil veure’t tan falta de vitalitat. Però ha arribat l’hora de dir-te adéu per sempre.
 

Sortint per la porta em fas un últim regal. Una flor apareix davant els meus peus, fent-me recordar les flors que anunciaven que l’hivern, la seva tristor i la seva solitud havien desaparegut, deixant lloc a la primavera, que era tan viva com ho tornaràs a ser tu d’aquí poc, guardant en tu nous moments que conviuran entre les teves parets per sempre més amb els que vam viure nosaltres abans de marxar.

LA VIDA A LA CIUTAT

Passa, passa i passa. Res s'atura. Trens, cotxes, metros i motos circulen sense descans. No hi ha ningú relaxat que es dediqui a contemplar com un ocell nia a la finestra d'una casa, ni ningú que observi la meravellosa dansa d'una fulla mentre cau. La vida no s'atura ni un instant: uns van cap a la feinsa, altres a comprar, els més menuts cap a l'escola i els més afortunats cap a casa a desancar.

Així és la vida a Barcelona, una vida activa i amb poques pauses. Una vida que m'ecanta, però fins a cert punt. M'agrada l'energia que et dóna el no parar de moure't encara que, paradoxalment, també et deixa esgotat i sense energia.

Però també és bo un punt de relax, per observar el voltant, perdre't per racons desconeguts o tornar a visitar aquells llocs especials i màgics per cadascú, o posar una mica la imaginació en marxa (cosa que em costa ben poquet) i començar a inventar històries sobre la gent i els llocs del teu voltant. També gaudir dels amics, nous i antics, fent partidets de futbol, passejant sense rumb o prenent unes canyes acompanyades de riures i anècdotes.

Barcelona és una ciutat espectacular, però només si permets que se't vagi presentant sense pausa, però sense pressa. Una ciutat que et sorpren per la majestuositat d'alguns gratacels i et deixa bocabadat amb les meravelles arquitectòniques de Gaud, Muntaner i companyia, fent que la ciutat tingui un contrast d'estils impressionant. Una ciutat que és un dels centres de referència econòmics espanyols, europeus i mundials i que, alhora, ofereix una cultura i un entreteniment admirat arreu del planeta.

Definitivament, aquesta ciutat m'encanta i fa per mi. Així que espero gaudir-la moltíssims anys (o com a mínim quatre). Això si, sense oblidar mai el poble d'on vinc, que segurament no és tan bonic, ni meravellós, ni luxós, però és el meu poble, on tinc la família i els amics, i sempre intentaré estar tant a prop d'ell com la vida m'ho permeti.

AQUÍ, AL MEU COSTAT

Estic sol en el tren. Bé, no ho estic, m’envolta molta gent, però ara mateix per mi no existeixen. Estic sol en el meu món, pensant només en una cosa: Tinc ganes de veure’t!

Ja queden poques hores per tornar-te a veure. Observar el teu magnífic somriure, perdrem en la profunditat de la teva meravellosa mirada d’ulls marrons i enredar-me en el foc dels teus cabells.

Saps què porto a les mans? Sí, crec que ho estàs encertant. Un clauer i unes flors. Aquell clauer que em vas regalar ara fa un any i que posa: aquí tens el clauer amb les claus del nostre cor. El mateix dia que jo et vaig regalar aquell penjoll en forma de cor, que tan bé et queda, i que posava: aquí tens el nostre cor.

I les flors, concretament un ram de roses, perquè ens traslladin a aquell passat dia de primavera en aquell jardí perdut on ens vam conèixer per casualitat. Ho recordo com si fos avui. Tu volies collir un ram de roses, però et feia por punxar-te; jo passava per davant i et vaig ajudar a agafar les roses, dient-te que no em feia pas mal, mentre intentava contenir-me una petita llagrimeta que volia caure pel dolor que sentia a les mans. Dolor que va desaparèixer quan, després de recollir les flors, em vaig girar i em vaig perdre en els teus ulls.

Ja he baixat del tren i em dirigeixo cap on m’esperes. Ja queda poc per tornar-te a veure, preciositat.

Acabo d’arribar, vida. Que irònic és utilitzar aquesta paraula aquí, la veritat. No m’agrada venir a aquests llocs, ja ho saps, però aquí estic. Per tu faria qualsevol cosa.

Sento no haver pogut venir abans, però em falta temps fins i tot per viure. Per viure per tu i per mi. Ja fa un any que no hi ets, encara que per mi segueixes al meu costat dia a dia. Ets la meva angeleta de la guarda i, tot i que no ets aquí, et noto a cada segon; a cada instant.

We are all american!

Sortir avui al carrer i creure que ja havia arribat carnaval. Això és el que m'ha passat aquesta tarda quan he sortit al carrer i he vist nens i pares disfressats.

Però no, per carnaval encara falten uns quans mesos i ara és temps de castanyada... Bé, ara per molta gent és Halloween, aquella festa de tradició celta que els Estats Units han sabut vendre tan bé (és el seu fort vendre els seus productes magníficament) que ja s'ha exportat a Europa, fent que moltes tradicions es vegin dominades pel gegant americà. Un altre cop.

Des del menjar fins als costums, passant per la roba o la tecnologia, gran part de la nostra cultura (i de les cultures d'altres països) s'estan veient asborvides per la cultura americana. I, al final, tots serem americans. Si no és que ho som ja.

En fi, que haríem de presevar els nostres costums per no acabar siguent esclaus o zombis sota les ordres dels americans. Perquè allò que ens fa diferents, també ens fa únics, i que cada país o cada persona sigui única és més bonic i més divertit que ser tots iguals.

És l'hora de canviar, l'hora de dir fins aviat!

Ja fa més d'un mes que tenia preparada aquesta entrada, però no sabia què dir, ni com dir-ho. I no sé perquè he triat avui per dir-ho. Surti com surti. 

Potser és per l'emoció d'haver tornat a visitar la terra del meu avi després de molt de temps per fer una cosa que m'encanta, i que estic segur que a ell el faria molt feliç veure què faig i com ho faig (de fet, n'estic segur que estiguis on estiguis estàs orgullós de mi avi, perquè a dia d'avui podria assegurar que un dels motius pels quals em vull dedicar al periodisme, i en aquest cas al periodisme esportiu, ets tu. Tu em vas transmetre la passió per l'esport, en especial pel futbol, i t'asseguro que mai m'abandonarà, i si aquesta passió no m'abandona sempre estaré prop teu. Per cert, deixa’m demanar-te que si de veritat existeix allò que alguns diuen el més enllà, el cel o qualsevol cosa que hi hagi després d'aquesta vida, acullis amb els braços ben oberts a Marco Simoncelli, un jove pilot italià de 24 anys que avui ens ha deixat en un desgraciadíssim accident a Moto GP). També podria ser que m’hagi decidit a fer aquesta entrada després d’haver mig assegurat, en el bloc de la futura millor periodista de F1 o de qualsevol esport de motor que hi ha hagut i hi haurà en el món, que començaria a reactivar el meu bloc 

Ja fa més d’un més que sóc a Barcelona. Bé, de fet soc a Bellaterra, però passo bastant temps a la gran capital catalana per qüestions de “feina”. I és per aquesta feina que començo a fer ara i que vull continuar fent per molts i molts i molts anys, fins que la salut m’ho permeti. He vingut a Barcelona per estudiar Periodisme a la UAB, i per fer-ho he hagut de deixar enrere moltes coses. He hagut de deixar enrere la família, amics, mascotes, una casa i un poble. 

Potser sonarà malament això que diré ara, però en part no me’n penedeixo d’haver-ho deixat enrere. Ho he fet per complir un somni, estudiar i treballar d’allò que més m’agrada; i com alguns diuen: hem de fer qualsevol cosa per intentar complir els nostres somnis. Segurament m’equivocaré molt en aquest temps, possiblement faci mal a algunes persones marxant tant lluny del meu poble, però en aquesta vida hem de lluitar per allò que somiem, per allò que ens fa feliços.

En aquests casi dos mesos que porto a la capital catalana han canviat moltes coses en la meva vida, i moltes d’elles han canviat per a millor. Però això no vol dir que abandoni les meves rels. Ni molt menys! Tinc molt clar d’on vinc, i això no canviarà mai. Per molt que algun dia aconsegueixi ser un periodista respectat i admirat arreu del món, o acabi en un mitjà petit amb poc ressò, mai canviarà el fet de sentir-me guixolenc i estimar el meu poble, perquè en el meu poble (i als voltants) viu tota la gent que més m’estimo (excepte d’alguns que estan per aquí prop de la Barcelona). La meva gent, la meva família.

La veritat és que mentiria si digués que no us trobo a faltar, perquè tot i que estic coneixent gent meravellosa (que m’encantaria que algun dia també pugueu arribar a conèixer), vosaltres sou la gent que m’ha vist créixer durant 18 anys (bé, és cert que alguns no tants anys, però sembla que ens coneguem de tota la vida).

Ara m’agradaria adreçar-me a tu. Sí tu, que d’aquí poc sabràs que ets a qui em refereixo. Fa pràcticament un any no et coneixia de res. No sabia ni quina maleïda cara feies (ja saps que va costar molt que ens coneguéssim cara a cara...). Ara en canvi et trobo a faltar moltíssim! Hem passat molts moments per recordar i mai oblidar (segur que ara te’n venen molts al cap, a mi també, però no els penso explicar perquè són nostres!). També hem passat moments no gaire bons, però com sabíem molt bé què ens passava, perquè els dos havíem passat per coses similars, ens hem pogut ajudar l’un a l’altre millor que qualsevol altre persona. Abans que vingués cap aquí ja saps que vam passar uns moments no gaire bons, però que et vaig demostrar que m’importes moltíssim de veritat i que mai et podré oblidar! Per sort fa poc que et vaig veure i vam passar una nit èpica a aquell lloc que mai podrem confessar que vam acabar, encara que algunes persones que estaven amb nosaltres si que ho saben i ens ho vam passar tots d’allò més bé! Espero que no hagi de passar tant de temps per tornar-te a veure! 

Ara m’agradaria canviar de persona, per parlar amb tu. No el tu d’abans, si no tu! Ara sabràs qui ets. Si tu que em coneixes des que teníem tres anys i, tot i que últimament no hem pogut passar gaires estones junts per culpa dels estudis, sempre hem aconseguit trobar un lloc en les nostres atapeïdes agendes per prendre alguna cosa i posar-nos al dia de tot, normalment abans d’anar a aquell lloc odiós que tanta mandra ens feia anar-hi, però que hi vam anar durant gairebé 15 anyets. Sense tu no sé que hauria fet durant aquests 15 anys, perquè tot i estar temps sense saber res l’un de l’altre (i mira que estàvem a la classe del costat) només de saber que et tenia a prop ja era suficient per saber que mai estaria sol i que sempre que et necessités apareixeries al meu costat per fer-me costat en tot. La veritat és que et trobo molt a faltar i tinc ganes de tornar-te a veure una vegada per totes i celebrar que estem aconseguint complir els nostres somnis gràcies al nostre esforç i dedicació, que és una de les coses que més ens caracteritzen.

Ahora me gustaría hablar contigo, sí, sí, contigo. Creo que sólo por cambiar a castellano ya sabes quién eres... pero por si no lo sabes (que eres un poco cortita) te voy a dar una pista: snorli, cari, amore, fea, gorda… Todo eso y mucho más te he llamado en más de dos años. Aunque este post esté más dedicado a lo que dejo atrás, y a ti precisamente no te dejo atrás, sino que te tengo más cerca que nunca, también te hablo a ti porque eres una de las principales razones por las que he llegado dónde he llegado. No sé qué hubiera hecho sin ti estos dos años… En parte tú eres uno de los motivos por los que he luchado y he tirado adelante a pesar de todo, que ya sabes que no ha sido poca cosa. Te lo debo todo y siempre te lo deberé todo… Nunca sabré como agradecerte todo lo que has hecho por mí desde que nos conocimos, porque siempre has estado allí, sin importar ni el día ni la hora, aguantando todas mis chorradas, tonterías y problemas. Muchas gracias por todo, de verdad… Espero no perderte nunca, porque sin ti todo sería más difícil (y aburrido). Ah, por cierto, espero que seas una buena madrina de los nenes, porque si no mi ejército de pitufos… ¡te lo hará pagar caro!

Es tu turno. A ti también te hablaré en castellano. Hace poquísimo que nos conocemos, aunque parece que nos conozcamos de hace unos añitos... Espera... ¡Qué te conozco de hace ya unos añitos! Ya por aquel entonces me caíste muy bien, ahora no iba a ser menos. Ha sido un placer volver a "conocerte". Estás loquísima y eso mola, porque como mínimo veo que hay alguien que está peor que yo. Magdalenas, cerillas y objetos varios han sufrido tus torturas, que a mí me han hecho reír hasta no poder más. Eres una tía encantadora y aunque te diga que te odio y todas esas cosas, ya sabes que no es verdad. Me caes genial y te aprecio mucho. Tu eres una de las culpables de que, de vez en cuando, escriba algo. ¿Sabes por qué? Porque envidio lo bien que escribes y me gustaría poder estar algún día a tu nivel, por eso intento escribir alguna cosilla que ni siquiera está a la suela de tus zapatos. Siento ser un plasta de mierda, pero llevo unos días con la cabeza en mil partes y contigo consigo evadirme de todo. Eso sí, ya intentaré controlarme y no molestarte tanto, que cuando me pongo puedo ser muy pesado. Como ahora. Así que ya voy callando porque es muy tarde y mañana toca ir a clase. Para ir terminando, sólo decir que me lo pasé muy bien el otro día y que espero que se repita alguna vez más. Por cierto, no te escaparás de cantar delante de mí alguna vez o bailar alguna sevillana… ¬¬

I ara m’agradaria parlar amb vosaltres. No sé si algun dia llegireu això, però a vosaltres si que us ho dec tot. Us ho dec tot des de fa ni més ni menys que 18 anys. I us ho deuré tot la resta de la meva vida. Junts i separats hem passat anys molt difícils. Molts merders que no cal explicar en un lloc públic com aquest, perquè només ens importen a nosaltres tres. Les coses mai han sigut fàcils. Però si ho haguessin sigut ara no crec que estigués aquí, realitzant el meu somni. La veritat és que no em penedeixo de res de tot allò que ha passat aquest temps, perquè el passat és passat i ja no es pot canviar, i equivocar-se és d’humans, però aprendre dels errors és de savis. Ni vosaltres ni jo ho hem fet tot bé, però tampoc ho hem fet tot malament. Segurament que pensant que fèiem el millor pels demés, hem acabat fent el millor per nosaltres sense pensar que podíem estar fent mal als altres. Sé que pot ser de covards dir tot això a través d’un teclat i una pantalla, però la veritat és que encara no he reunit el valor, ni la força, ni la seguretat de dir-vos-ho a la cara. Això si, algun dia, tard o aviat, aconseguiré reunir tot el valor, força i seguretat per parlar amb vosaltres dos junts, dinant o sopant els tres. Com fèiem fa molts anys enrere, tants que pràcticament (i per desgràcia) ja no recordo. M’agradaria que passéssim un dia els tres feliços, o com a mínim fingint que ho som; però això és una utopia massa gran. Encara que més que una utopia jo m’ho prenc com un altre somni, un altre repte, pel qual penso lluitar fins a aconseguir-lo o intentar aconseguir-lo.

I de moment ja vaig callant, que ja és molt tard, demà toca classe i si m’hi poso no callaria en tres segles. Però això no quedarà així! Aquesta entrada anirà creixent i creixent fins que hagi dit tot el que vull dir a tota la gent que vull, que no és poca! Així que arreveure!

L’ACTOR DE GEL

Fa anys, molts i molts anys, concretament un dia d’abril l’any 1942, en plena guerra mundial, un noi anglès que es deia James va arribar a casa dels seus pares amb un desig: volia ser actor.

Els seus pares, li van dir que s’ho tragués del cap, que no era una feina digne per un integrant d’una família amb un estatus social tan alt com el seu. “Ser actor és el mateix que ser escombriaire” li va dir el seu pare. “Ai fillet meu... sempre ens has de donar disgustos tu... no podries fer com el teu germà que és un gran home i està lluitant pel seu país, per la seva pàtria?” li va dir la seva mare.

Durant tota la nit, en James va estar pensant en les paraules des seus pares. El seu somni era ser actor, estar envoltat de càmeres, focus i escenaris, interpretar personatges estranys i quotidians, simpàtics i grollers... però no volia disgustar als seus pares, ni anar en contra seva, perquè si ho feia, mai més podria tornar a casa seva. Els seus pares no li ho permetrien.

Després de pensar-s’ho molt, va decidir marxar de casa deixant una nota on deia que marxava lluny, molt lluny, per complir un somni. Durant una setmana va estar navegant per l’oceà atlàntic fins que va arribar a la costa est dels Estats Units, la terra on tots els somnis es fan realitat. Des d’allà va pujar a un tren que anava fins a la ciutat de Los Ángeles, i concretament en aquest viatge va començar a escriure alguns petits textos per representar al llarg del viatge i així poder guanyar diners per començar a pagar-se l’estada a la ciutat del cinema.

Un cop a la ciutat californiana, s’ha de dir que en James va aconseguir fer-se un petit lloc en el món de l’actuació, que cada cop es va anar fent més gran gràcies a la seva gran versatilitat que tenia, encara que els papers que millor representava eren personatges dramàtics i psicòpates. Aquests últims personatges els representava tant bé que es va acabar guanyant el sobrenom de l’Actor de Gel, ja que quan havia de representar aquests papers ho feia amb una fredor sorprenentment creïble.

Dos anys després d’arribar a terres americanes, en James va rebre una carta dels seus pares, on li demanaven perdó per les paraules que li havien dit la nit abans que decidís marxar de casa. A la mateixa carta, també el van informar que el seu germà havia caigut en combat i que l’enterrarien al cap de cinc dies.

En James sense pensar-s’ho dos cops va agafar un avió per anar fins a Londres Un cop a la capital anglesa es va dirigir cap a casa seva, una mansió a les afores de la ciutat, on, en una sala que es trobava entrant a la dreta, hi havia el cos sense vida del seu germà, que estava acompanyat dels seus pares.

Quan el senyor i la senyora Jobs van veure que apareixia el seu fill per la porta i es quedava mirant les despulles de l’Andrew amb llàgrimes als ulls, van córrer cap a ell amb els braços oberts per abraçar-lo.

Just quan estaven a menys de cinc metres d’ell, en James va treure un revòlver i, amb la mateixa fredor per la que s’havia guanyat el sobrenom de l’Actor de Gel, va disparar dos trets seguits, que van perforar els cors dels seus pares, i abans de suïcidar-se amb el mateix revòlver va dir: “Fi de l’actuació”.

Però bé, això són històries fútils. Estiguin tranquils que si compren aquella mansió faran una adquisició excel·lent. Això si, no entrin mai a aquella sala, a menys que no vulguin formar part d’una actuació eterna...

SrS13

Relats conjunts: L'home de Vitruvi

Leonardo: Estigues quiet home! Que si et mous tota l’estona no podré dibuixar-te bé!

Vitruvi: És que això d’estar dret tanta estona aguantant aquestes andròmines que em fas portar, cansa molt!

Leonardo: Doncs t’aguantes una mica. L’aposta ho deia molt clar: el que perdi farà tot allò que el guanyador vulgui durant una setmana.

Vitruvi: Si... Però... Això és molt cansat. I ridícul!

Leonardo: Au va home! Però si ja falta poc!

Vitruvi: Portes dient el mateix fa 10 hores! Tant difícil és fer un dibuixet de no res?

Leonardo: Un dibuixet de no res dius? Això és l’obra anatòmica més perfecte que s’ha fet i que es farà mai! Em faré ric i famós gràcies a aquest estudi!

Vitruvi: Està bé això... Tot per tu, com sempre! Però, qui comprarà aquesta porqueria?

Leonardo: Demà ho sabrem. Au va, torna’t a col·locar els braços i les cames de marbre a l’esquena, que ja acabo el dibuix.

 

L’endemà en Leonardo i en Vitruvi intenten vendre l’obra a diversos mecenes de la zona, però cap els fa cas i se’n riuen d’ells.

Vitruvi: Veus com t’ho vaig dir? Ningú comprarà mai aquesta porqueria!

Leonardo: Ai estimat amic... Mai diguis mai! Estic segur que en un futur, proper o llunyà, es pagarà molt per aquest dibuix!

Vitruvi: Si home! Això no t’ho creus ni tu!

Leonardo: T’hi jugues alguna cosa?

Vitruvi: No! No em penso jugar mai més res amb tu! Ja he aprés la lliçó!

Per a Relats conjunts.

La Ràdio Infernal

Tot va començar fa uns estius. Concretament un vespre de juliol, d’aquells tan calorosos. Estava avorrit i no sabia què fer, així que vaig engegar la ràdio de la meva habitació i vaig anar canviant de freqüència per escoltar si feien algun programa bo de ràdio, ja que la meva televisió s’havia espatllat i no podia veure el programa que habitualment mirava cada vespre.

Després d’escoltar varies emissores de ràdio, em vaig aturar en una emissora que tenia un locutor amb una veu molt greu i estranya, massa per ser la veu d’un ésser humà. De fons s’escoltaven espetecs de foc, cops contra ferros i gent xisclant. Semblava com si fos el mateix infern.

Després d’una estona de publicitat de taüts, d’un restaurant anomenat “Can Faust” i d’una perruqueria anomenada “Les banyes del diable”, el locutor va tornar amb el seu particular discurs dient: “Benvinguts a Ràdio Infernal, la que et transporta fins al centre del mal. Avui fem un programa especial des de casa d’un dels nostres oients. Es diu Albert Roqueta Muntaner, però no sap que estem aquí, en una de les habitacions de casa seva”.

Sí, l’Albert Roqueta Muntaner sóc jo.

Quan va pronunciar el meu nom em vaig espantar bastant. No sabia què fer. Finalment vaig decidir anar a investigar totes les habitacions, però quan vaig sortir de la meva habitació la distribució de la casa estava canviada i els llums es van apagar de cop. El locutor va dir “Comença el joc de Ràdio Infernal. Si ens trobes seràs lliure, però si no ho aconsegueixes, mai més tornaràs a veure cap dels teus familiars ni amics. Tens 10 minuts que comencen... JA!”.

Cada cop tenia més por i sense saber on anava, vaig anar obrint portes i més portes. Darrera de cada una hi havia personatges mítics de les històries i pel·lícules de por més famoses de la història. Des de esquelets fins a vampirs, passant per homes llop, bruixes, pallassos assassins, gent decapitada i morts vivents.

Mentre m’anava movent amunt i avall, la veu del locutor ressonava per tota la casa i m’anava dient si m’acostava o m’allunyava d’ell.

De cop, en obrir una porta em vaig paralitzar. Fins aquell moment havia suportat tots els personatges i escenes que havia vist. Però allò em va superar. Els meus pares, el meu germà gran, la meva germana petita, els meus millors amics i la meva novia, estaven a punt de ser penjats. “El temps s’acabaaa!! Afanya’t o no els tornaràs a veure mai més, perquè moriraaaant” va dir el locutor amb un to burleta quan em vaig quedar petrificat per la imatge que estava veient. El meu cos no reaccionava, però no podia deixar que la gent que m’estimo morís, així que vaig agafar un ganivet que hi havia per terra i me’l vaig clavar al cor, morint a l’acte.

Al cap d’uns minuts d’haver-me clavat el ganivet vaig obrir els ulls. Estava en un lloc fosc i molt calorós. La veu del locutor em va dir a cau d’orella: “Felicitats, has caigut en el parany del diable. Ara la teva ànima serà meva i la teva família patirà el dolor de la teva pèrdua”.

Així és com he acabat servit al totpoderós senyor de les tenebres. Aquell que és capaç de fer patir a la gent només per divertir-se una estona.

SrS13

TU TRIES

He après que ningúno és perfecte...

fins que t'enamores.

He après que la vida és dura...

però jo ho sóc més!

He après que les oportunitats no es perden mai...

les que tu deixes escapar, les aprofita un altre.

He après que quan sembres rancúnia i amargura...

la felicitat se'n va a un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules...

perquè demà potser me les hauré d'empassar.

He après que un somriure és un mètode econòmic...

per millorar el teu aspecte.

He après que no puc escollir com em sento...

però sempre hi puc fer alguna cosa.

He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta...

et té enganxat a la vida.

He après que tots volen viure al cim de la muntanya...

però tota la felicitat esdevé mentre hi puges.

He après que cal gaudir del viatge...

i no pensar només en la meta.

He après que és millor donar consells només en dues circumstàncies...

quan són demanats i quan en depèn la vida.

He après que com menys temps malgasto...

més coses faig.

VIURE PER RES O MORIR PER ALGUNA COSA

TU TRIES.

 

Autor: anònim

El amor y la amistad

¿Por qué el amor es un sentimiento tan extraño? Tiene la capacidad de ponernos contentos, de entristecernos, aterrarnos o hacernos volar por las nubes en cuestión de décimas de segundo.

Sólo aquellos que lo hayan experimentado sabrán de lo que estoy hablando. Puedes haber tenido un día de mierda por el instituto, el trabajo o la familia, pero en el instante que ves, escuchas o notas la presencia de la persona a la que amas todo cambia. La ira se transforma en ternura, la intranquilidad en la paz, el nerviosismo pasa a ser serenidad, el cansancio en vitalidad. Nos sentimos protegidos por esa persona. Queridos. Nada de nuestro alrededor nos importa. Somos felices.

Pero todo esto puede terminar en cualquier momento. Puedes estar feliz un momento, pero al momento siguiente, notas como cada parte de tu cuerpo se va muriendo de pena. El corazón te da un vuelco. No tienes ganas de nada, sólo de llorar, llorar y llorar. Todo se vuelve oscuro y pesado. Parece un túnel del que nunca podrás salir. Un túnel infinitamente largo que terminará con tu vida. Desearías estar muerto antes de seguir sintiendo esa carga en tu interior que no te deja ni respirar, ni sonreír, ni disfrutar.

En ambos casos, siempre tendrás a tus amigos, a tus verdaderos amigos, a tu lado para disfrutar tanto de tus momentos de felicidad como los de tristeza.

En los momentos de felicidad es muy fácil tener amigos, que todo el mundo quiera pasar tiempo contigo y reír. Porque a todos nos parece más sencillo echarnos unas risas y pasar buenos momentos en vez de aguantar los duros, pesados y largos monólogos de la gente que lo pasa mal.

Pero en los momentos de dificultad, de dolor, tristeza y oscuridad, podemos ver quiénes son los verdaderos amigos, esos que son capaces de reír con nosotros tanto en los buenos como en los malos momentos. Aquellos que están dispuestos a hacer de psicólogos aficionados y aguantar un monólogo interminable para que nos podamos desahogar y sentirnos mejor, para luego seguir riendo. Aquellos que con una sola mirada, gesto o tono de voz, son capaces de detectar que algo malo nos sucede y corren a darnos un buen abrazo, aunque a su lado tengan a la mujer o al hombre de sus vidas.

Estos amigos, los que se preocupan por nosotros las 24 horas del día, son los que tenemos que cuidar durante toda nuestra vida como si fueran un tesoro, porque ¿qué mejor que tener un amigo que te puede hacer de psicólogo y hermano gratis?

SrS13