Tic-tac. Tic-tac. Tic-tac. El rellotge continua sonant, tot i que la casa està buida. Buida des de fa molts i molts anys. No hi ha llum, però gràcies a la flama d’una espelma puc recórrer les fosques i apagades estances de la casa.
La taula continua decorada amb aquella espelma que vam utilitzar per l’últim sopar. La cuina, que en aquells temps desprenia sempre unes olors magnífiques, està completament desèrtica. El menjador on havíem passat tantes i tantes estones en família a la vora de la llar de foc durant aquells freds hiverns, ara és fred i tenebrós. Les habitacions, que gràcies als nens estaven plenes de vida, ara estan mortes.
Són tants i tants moments que vam passar aquí, que se’m fa difícil veure’t tan falta de vitalitat. Però ha arribat l’hora de dir-te adéu per sempre.
Sortint per la porta em fas un últim regal. Una flor apareix davant els meus peus, fent-me recordar les flors que anunciaven que l’hivern, la seva tristor i la seva solitud havien desaparegut, deixant lloc a la primavera, que era tan viva com ho tornaràs a ser tu d’aquí poc, guardant en tu nous moments que conviuran entre les teves parets per sempre més amb els que vam viure nosaltres abans de marxar.
