L’últim regal

Tic-tac. Tic-tac. Tic-tac. El rellotge continua sonant, tot i que la casa està buida. Buida des de fa molts i molts anys. No hi ha llum, però gràcies a la flama d’una espelma puc recórrer les fosques i apagades estances de la casa.
 

La taula continua decorada amb aquella espelma que vam utilitzar per l’últim sopar. La cuina, que en aquells temps desprenia sempre unes olors magnífiques, està completament desèrtica. El menjador on havíem passat tantes i tantes estones en família a la vora de la llar de foc durant aquells freds hiverns, ara és fred i tenebrós. Les habitacions, que gràcies als nens estaven plenes de vida, ara estan mortes.
 

Són tants i tants moments que vam passar aquí, que se’m fa difícil veure’t tan falta de vitalitat. Però ha arribat l’hora de dir-te adéu per sempre.
 

Sortint per la porta em fas un últim regal. Una flor apareix davant els meus peus, fent-me recordar les flors que anunciaven que l’hivern, la seva tristor i la seva solitud havien desaparegut, deixant lloc a la primavera, que era tan viva com ho tornaràs a ser tu d’aquí poc, guardant en tu nous moments que conviuran entre les teves parets per sempre més amb els que vam viure nosaltres abans de marxar.

LA VIDA A LA CIUTAT

Passa, passa i passa. Res s'atura. Trens, cotxes, metros i motos circulen sense descans. No hi ha ningú relaxat que es dediqui a contemplar com un ocell nia a la finestra d'una casa, ni ningú que observi la meravellosa dansa d'una fulla mentre cau. La vida no s'atura ni un instant: uns van cap a la feinsa, altres a comprar, els més menuts cap a l'escola i els més afortunats cap a casa a desancar.

Així és la vida a Barcelona, una vida activa i amb poques pauses. Una vida que m'ecanta, però fins a cert punt. M'agrada l'energia que et dóna el no parar de moure't encara que, paradoxalment, també et deixa esgotat i sense energia.

Però també és bo un punt de relax, per observar el voltant, perdre't per racons desconeguts o tornar a visitar aquells llocs especials i màgics per cadascú, o posar una mica la imaginació en marxa (cosa que em costa ben poquet) i començar a inventar històries sobre la gent i els llocs del teu voltant. També gaudir dels amics, nous i antics, fent partidets de futbol, passejant sense rumb o prenent unes canyes acompanyades de riures i anècdotes.

Barcelona és una ciutat espectacular, però només si permets que se't vagi presentant sense pausa, però sense pressa. Una ciutat que et sorpren per la majestuositat d'alguns gratacels i et deixa bocabadat amb les meravelles arquitectòniques de Gaud, Muntaner i companyia, fent que la ciutat tingui un contrast d'estils impressionant. Una ciutat que és un dels centres de referència econòmics espanyols, europeus i mundials i que, alhora, ofereix una cultura i un entreteniment admirat arreu del planeta.

Definitivament, aquesta ciutat m'encanta i fa per mi. Així que espero gaudir-la moltíssims anys (o com a mínim quatre). Això si, sense oblidar mai el poble d'on vinc, que segurament no és tan bonic, ni meravellós, ni luxós, però és el meu poble, on tinc la família i els amics, i sempre intentaré estar tant a prop d'ell com la vida m'ho permeti.

AQUÍ, AL MEU COSTAT

Estic sol en el tren. Bé, no ho estic, m’envolta molta gent, però ara mateix per mi no existeixen. Estic sol en el meu món, pensant només en una cosa: Tinc ganes de veure’t!

Ja queden poques hores per tornar-te a veure. Observar el teu magnífic somriure, perdrem en la profunditat de la teva meravellosa mirada d’ulls marrons i enredar-me en el foc dels teus cabells.

Saps què porto a les mans? Sí, crec que ho estàs encertant. Un clauer i unes flors. Aquell clauer que em vas regalar ara fa un any i que posa: aquí tens el clauer amb les claus del nostre cor. El mateix dia que jo et vaig regalar aquell penjoll en forma de cor, que tan bé et queda, i que posava: aquí tens el nostre cor.

I les flors, concretament un ram de roses, perquè ens traslladin a aquell passat dia de primavera en aquell jardí perdut on ens vam conèixer per casualitat. Ho recordo com si fos avui. Tu volies collir un ram de roses, però et feia por punxar-te; jo passava per davant i et vaig ajudar a agafar les roses, dient-te que no em feia pas mal, mentre intentava contenir-me una petita llagrimeta que volia caure pel dolor que sentia a les mans. Dolor que va desaparèixer quan, després de recollir les flors, em vaig girar i em vaig perdre en els teus ulls.

Ja he baixat del tren i em dirigeixo cap on m’esperes. Ja queda poc per tornar-te a veure, preciositat.

Acabo d’arribar, vida. Que irònic és utilitzar aquesta paraula aquí, la veritat. No m’agrada venir a aquests llocs, ja ho saps, però aquí estic. Per tu faria qualsevol cosa.

Sento no haver pogut venir abans, però em falta temps fins i tot per viure. Per viure per tu i per mi. Ja fa un any que no hi ets, encara que per mi segueixes al meu costat dia a dia. Ets la meva angeleta de la guarda i, tot i que no ets aquí, et noto a cada segon; a cada instant.